Nota Informativa
11 d’abril de 2005
El GOB recorda que en el cas
de
Llucalcari, no hi ha més sortida que la demolició dels
xalets
EL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL, A L’ANY
1999, NI TAN SOL VA ADMETRE A TRÀMIT UN RECURS D’EMPARA DELS
PROMOTORS
La pretensió dels propietaris dels xalets de Llucalcari d’evitar
la demolició de les cases i de demanar l’empara al
Constitucional, no té ni cap ni peus, i constitueix un intent
d’obstaculitzar l’acció de la justícia, ja que:
* Contra l’esmentada sentència no hi caben més recursos
tal com explicita el propi cos de la resolució del Tribunal
Suprem
* El Tribunal Constitucional, l’any 1999, va rebutjar un recurs
d’empara dels propietaris. De fet no tal sol el va admetre a
tràmit.
* Els tribunals no només han resolt que les llicències
són il·legals, sinó que les edificacions s’han
d’esbucar.
* De fet la Llei jurisdiccional estableix que si l’Ajuntament no
executa la sentència, a més de les sancions
econòmiques, els Tribunal podrà obrir la via penal contra
l’Ajuntament (Artícle 112 de la Llei Jurisdiccional)
L’AJUNTAMENT DE DEIÀ NO POT RETARDAR MÉS LA
DEMOLICIÓ
L’Ajuntament de Deià no por ser còmplice d’intents
d’escapar de l’acció de la justícia i no pot retardar
l’execució de la sentència, no esbucant els 4 xalets, el
magatzem i el camí.
La sentència del Tribunal Suprem per al qual se desestimaven els
recursos presentats per l’Ajuntament de Deià i per la societat
mercantil Bancals S.A., contra diverses resolucions del TSJB que
obligava a la de demolició de 4 xalets a la zona protegida de
Llucalcari.
Mitjançant aquesta sentència desapareixen tots els
obstacles legals per esquivar l’esbucaments de quatre edificacions a
una zona protegida per la Llei de Patrimoni històric i declarada
Bé d’Interès Cultural, abans Paratge Pintoresc. Aquesta
sentència no és recurrible davant cap instància
superior.
ELS TRIBUNALS PARLEN CLAR
De fet el TSJB l’any 2001 deia literalment el següent:
La Sala acuerda:
Requerir al Ayuntamiento de Deià (Mallorca) para que lleve a
término sin más dilaciones, el mandato contenido en la
sentencia firme dictada en los presnetes autos 434 de 1990, con el
apercibimiento que de no llevarlo a efecto en el término de un
mes, se tomaran las medidas prevenidas en el artículo 112 de la
Ley Jurisdiccional.
La sentència del Tribunal Suprem del 2002 no deixava cap tipus
de dubtes. L’alt tribunal ratifica la sentència del Tribunal
Superior de Justícia de les Balears que deia el següent:
FALLO: Que ESTIMAMOS la demanda interpuesta en Autos 434 de 1990,
DEBEMOS DECLARAR I DECLARAMOS que los actos administrativos impugnados
son contrarios a derecho y, en consecuencia los ANULAMOS, ordenando la
demolición de los cuatro edificaciones construidos al amparo de
las licencias de obras del ayuntamiento de Deià (Mallorca) de
expedientes 57/85, 48/85, 19/86 i 7/87, con la restitución de
los terrenos al estado natural del paisaje antes de deducir los
desmontes y edificación./ /
UNA ZONA PROTEGIDA I UNES CASES IL·LEGALITZABLES
La zona on se va dur a terme la parcel·lació, la
construcció del camí i l’edificació dels xalets
s’anomena Can Simó, just devora el llogaret de Llucalcari, al
terme municipal de Deià.
Des del 1972 aquest lloc té la consideració de Paratge
Pintoresc, gràcies a un Decret del govern espanyol. Quan entra
en vigor la Llei del Patrimoni Històric espanyol, l’any 1985,
aquest Paratge Pintoresc se reconverteix en Bé d’Interès
Cultural, gaudint per això de la protecció que li atorga
la nova normativa.
Les NN.SS. de Deià consideren des de 1989 aquesta zona com a no
apte per a noves construccions.
Mentretant la zona se declara l’any 1991, Àrea Natural
d’Especial Interès a la Llei d’Espais Naturals, exigint 200.000
metres2 per a poder edificar una casa.
Les DOT de 1999, consideren aquesta zona com a Area de Protecció
territorial i la Llei 9/99 la fa inedificable com a totes les ANEI
Plana principal