Conservació

 

L'àguila peixatera és una espècie ben distribuïda arreu del món, i no amenaçada globalment. Es troba present a tots els continents, exceptuant l’Antàrtida, principalment a l’Holàrctic, el Paleàrctic i Australàsia. Es reconeixen 4 subspècies: P. h . haliaetus, distribuïda pel Paleàrtic (Europa, Mediterrània, àsia, Mar Roig i illes de Cap Verd), hivernant a Àfrica, Índia, oest d’Indonèsia i Filipines; P. h. carolinensis, que ocupa Amèrica del Nord i hiverna a Sudamèrica tropical; P. h. ridgwayi, subespècie sedentaria al Carib; P. h. cristatus, distribuïda per Austràlia, Nova Guinea i Java.

Al Paleàrctic les poblacions més importants es situen al nord d’Europa i Rússia. A Europa es poden diferenciar dues poblacions, la continental (8.000-13.000 parelles reproductores) i la mediterrània, molt escassa (70-75 parelles reproductores). A la Mediterrània és present únicament a les Illes Balears, Còrsega i nord de Marroc, Algèria i Tunis. També és present a les Illes Canàries, i recentment ha estat reintroduïda al sud de la península Ibèrica.

 

BirdLife International (2017) Species factsheet: Pandion haliaetus. Downloaded from http://www.birdlife.org on 02/10/2017

 

 

L’espècie va patir un important retrocés a nivell mundial durant el segle XIX i fins la meitat del segle XX, extingint-se de Gran Bretanya, Txecoslovàquia i Bèlgica en el segle XIX, i de Dinamarca, Àustria i Suissa a principis del segle XX. També va experimentar un fort retrocés a Nordamèrica. Des de la prohibició del DDT i altres pesticides perillosos, les poblacions s’han començat a recuperar.

A Espanya, mentre la població s’estima que era d’unes 72-97 parelles a principis del segle XX, als anys 80 només estava formada per 16-24 parelles, havent-se extingit de l’Espanya peninsular, Eivissa, Formentera, La Palma, Gran Canària i Fuerteventura. Els principals motius d’aquesta regressió foren la destrucció de l’hàbitat i la persecució directa. Des d’ençà, la població està experimentant alts i baixos.

Podem dir que actualment la població balear es troba en lenta recuperació. La població de principis de segle XX és difícil d’estimar, però alguns autors, considerant les dades bibliogràfiques, nius buits i topònims, creuen que hi pot haver hagut fins a 35-40 parelles nidificants en els anys 50, fins a un màxim hipotètic de 50 parelles (15 a Menorca, 25 a Mallorca i Dragonera, 3 a Cabrera, 6 a Eivissa i 2 a Formentera).

Els efectius actuals a les Balears (2017) estan formats per 23 parelles territorials, de les quals 11 troben a Mallorca, 5 a Menorca, 1 a Eivissa i 6 a Cabrera.

 

 

 

Pel que fa a la seva categoria de conservació, a nivell mundial és una està considerada una espècie no amenaçada. A Europa està considerada “Rara” (R), amb una població inferior a les 10.000 parelles. L’àrea de distribució original de la població mediterrània comprenia les illes de la Mediterrània occidental, costa mediterrània de la península Ibèrica, costa nordafricana del Marroc i Algèria. Actualment s’ha extingit de tota la costa ibèrica, Sardenya, Sicília i Formentera. A Eivissa, on va estar extingida durant algunes dècades, torna criar des del 2014. A Espanya i a les Illes Balears s’ha catalogat en la categoria “Vulnerable” (VU), a causa de la reduïda població i hàbitat de nidificació limitat. Tot i aquesta catalogació legal, els llibres vermells d’espècies amenaçades d’Espanya i Balears la inclouen en la categoria “En perill crític, CR”, la màxima categoria d’amenaça.

A les Balears la distribució de l’espècie va patir una dràstica reducció, deixant de nidificar a diversos penya-segats costaners. En els darrers anys la població balear està experimentant una tendència lleugerament positiva, amb alts i baixos anuals.

 

Recuperació del cadàver d'un exemplar, mort per electrocució. © Toni Muñoz

 

Les àguiles peixateres pateixen a les Balears diferents problemes, entre els quals podem destacar com a més rellevants:

Electrocució. Aquesta espècie, per la seva mida, pels seus hàbits i pel fet que moltes vegades es posa banyada desprès d’haver pescat, és molt vulnerable a l’electrocució. Alguns dissenys de torres són especialment perillosos per a l’àguila i per altres aus grans, que moren en tocar a la vegada un dels cables i la torre. Tot i que un au electrocutada no és fàcil de trobar i desapareix amb relativa rapidesa, es detectaren al manco sis exemplars electrocutats a les Balears entre 1995 i 1998. Determinades esteses poden suposar també un risc de col·lisió, tot i que resulta molt menor que el d’electrocució.

Destrucció de l’hàbitat. Ha estat un dels principals factors que ha incidit sobre la regressió de l’espècie, ja que algunes zones de nidificació utilitzades en el passat ara estan urbanitzades (dos bons exemples d’aquesta situació són la Mola d’Andratx a Mallorca i Cala Galdana a Menorca). En la gran majoria dels casos és un factor irreversible. Tot i que a altres llocs del món les àguiles toleren molt bé la presència humana i fins i tot crien en entorns urbans, això no passa amb els exemplars mediterranis. També la urbanització de petites cales i de zones humides ha afectat negativament aquesta espècie, minvant la disponibilitat de llocs adequats per alimentar-se fàcilment quan les condicions de la mar no són favorables per fer-ho.

Persecució directa. Tot i que sembla poc freqüent, coneixem tres baixes per dispars entre 1987 i 1990 i una l’any 2006. També l’espoli de nius sembla una pràctica com a mínim poc habitual.

Molèsties a les zones de nidificació. De forma involuntària, excursionistes i navegants poden generar molèsties que afectin la reproducció de les àguiles. En un entorn ja bastant massificat, com són les nostres illes, aquest factor és important.

Contaminació. Essent un predador, és susceptible d’acumular nivells importants de compostos tòxics que puguin afectar el seu metabolisme. En ous no eclosionats de Menorca recollits en el període 1994-2007 s’han detectat nivells importants de compostos organoclorats.

Interaccions amb altres espècies. L’espècie no té predadors a les Balears, però és objecte de cleptoparasitisme (molèsties per robar-lis el menjar) per part de gavines. Aquestes molèsties poden esser determinants per impedir la nidificació a alguns trams de costa que en principi semblarien favorables.

Problemes fora de les Illes. Una part important dels exemplars passa mesos o fins i tot anys a altres àrees més o manco llunyanes (SW d’Europa, Àfrica), on poden patir els mateixos factors que les afecten aquí, o d’altres.

 

Exemplar mort localitzat a una platja del sud de Mallorca. Radiografia on s'aprecien els perdigons que li causaren la mort. © COFIB

  

Per solucionar la problemàtica que amenaça aquesta espècie i aconseguir incrementar la seva població s'han disposat una sèrie d'accions, integrades en el Pla de Conservació de l'Àguila Peixatera a les Illes Balears aprovat l'any 2007. Amb aquest Pla, que té una durada inicialment prevista de 9 anys, es pretén eliminar o almanco reduir considerablement la incidència dels diferents factors que afecten negativament la població balear d’àguiles peixateres.

 

 

Els objectius fonamentals són:

- eliminar les electrocucions
- minimitzar les interaccions negatives produïdes per altres espècies
- conservar els hàbitats d’alimentació i reproducció
- evitar les molèsties durant l’època de reproducció
- eliminar la persecució directa
- augmentar la productivitat i afavorir l’expansió

Igualment el pla es plantejà assolir uns objectius poblacionals, duplicant l’actual població (arribant a 16 parelles a Mallorca, 10 a Menorca, 4 a Eivissa i 3 a Cabrera). Llevat del cas excepcional de Cabrera, aquests nivells poblacionals encara no s'han pogut assolir.