El motiu del recurs presentat ho és en relació a que la sol·licitud presentada no se podia tramitar d’acord amb l’article 152 del Reglament General de Costes per ser aquest article destinat a les sol·licituds per a noves ocupacions, però no per a les ocupacions ja existents de forma il·legal des de l’entrada en vigència de l’actual Llei de costes, el 29 de juliol de 1988.

Fa uns dies el GOB ha presentat davant la Ministra per a la Transició Ecològica i el Repte Demogràfic un recurs potestatiu de reposició a l’Ordre Ministerial de 27 de juliol que denegava a l’empresa El Bungalow de Ciudad Jardín SL una sol·licitud de concessió per a la ocupació de 437 metres quadrats de domini públic marítim terrestre amb destí a restaurant, terrasses i accessos.

El motiu del recurs presentat ho és en relació a que la sol·licitud presentada no se podia tramitar d’acord amb l’article 152 del Reglament General de Costes per ser aquest article destinat a les sol·licituds per a noves ocupacions, però no per a les ocupacions ja existents de forma il·legal des de l’entrada en vigència de l’actual Llei de costes, el 29 de juliol de 1988. El restaurant El Bungalow, tant pel que fa a l’edificació com a l’activitat de restauració es anterior a l’any 1988, i, no consta que hagi disposat mai de cap títol administratiu per a ocupar el DPMT tal com prescriu l’actual llei i les anteriors.

La Disposició transitòria 4.1 de la Llei de costes determina que les obres i instal·lacions construïdes amb anterioritat a l’entrada de la seva vigència sense les autoritzacions o concessions exigibles seran demolides quan no sigui procedent la seva legalització per raons d’interès públic.

Durant els 34 anys de vigència de l’actual Llei de costes resulta que l’administració competent, la Demarcació de Costes i el Ministeri com a titulars i tuteladors del domini públic marítim terrestre, no ha promogut la legalització ni de l’edifici ni de l’activitat de restauració per interès públic d’acord amb les altres administracions que preveu el Reglament de costes, la Comunitat Autònoma i l’Ajuntament, sempre i quan la ocupació no sigui contraria a regulat per la llei. En aquest cas l’activitat de restauració és contraria al disposat a l’article 32.1 de la Llei de costes per quan aquests tipus d’activitats no necessàriament han d’ocupar el DPMT.

El que s’ha de considerar un fet greu és que hagi pogut existir en explotació durant 39 anys un restaurant sense cap títol administratiu i més greu encara el fet que després de més de dos mesos des de la denegació de la concessió el restaurant segueixi en explotació amb tota normalitat.

S’ha de tenir en consideració que l’antiguitat d’una ocupació del DPMT no pot ser cap excusa per a pretendre la seva continuïtat. L’article 8 de la Llei de costes deixa clar que no s’admetran més drets que els d’ús i aprofitament adquirits d’acord amb la Llei de costes, sense tenir cap valor obstatiu respecte al domini públic les detentacions privades, per prolongades que siguin en el temps i encara que apareguin emparades per assentaments del Registre de la Propietat.