 |
 |
 |
 Entre els mesos de febrer i maig es realitza la recerca de les parelles territorials i nidificants. Per això es prospecten totes les zones d’hàbitat favorable presents tant a la zona de distribució coneguda (bàsicament la Serra de Tramuntana) com també en aquelles àrees en què s’hagin realitzat noves observacions que poguessin indicar la instal·lació de noves parelles. Durant els dos primers mesos les observacions es realitzen únicament a distància, sense atracar-se a les zones de probable niu, i únicament es registra el comportament territorial de les parelles. D’aquesta forma s’eviten molèsties durant el moment previ a la posta i durant la incubació, que són els més delicats. Posteriorment, a finals d’abril i principis de maig, s’intenta la localització dels nius i es verifica si la parella s’està reproduint exitosament. A finals de maig s’accedeix als nius per confirmar el resultat de la reproducció. Utilitzant tècniques d’escalada en arbres es puja fins al niu i es davallen els polls a terra, on se’ls prenen una sèrie de mesures biomètriques (pes, mida, etc), se’ls agafa una mostra de sang que servirà per determinar el sexe de l’exemplar, i se’ls col·loquen una sèrie de materials que possibilitaran el seu seguiment posterior: Anella metàl·lica. Aquesta és una anella numerada, homologada i permanent (és l’únic material que l’exemplar portarà per sempre). Ens serveix per identificar per sempre cada una de les milanes marcades, tot i que només es podrà tornar a llegir si es recupera l’exemplar, viu o mort.
Marques alars. Aquestes marques plàstiques, que tenen una durada limitada ja que passats uns anys li cauran, identifiquen igualment de forma individualitzada cada un dels exemplars, i a més a més són llegibles a distància amb l’ajuda de binocles o telescopis. Igualment serveixen molt bé per a la identificació d’exemplars a les zones d’alimentació controlada, on es disposa de sistemes de fotografia automàtica. Les marques, que són iguals per a les dues ales, són de colors diferents en funció de l’any de col·locació, i porten escrits dígits en color blanc o negre. Consulta aquí el codi de colors utilitzat fins ara.
Emissors de ràdioseguiment. Per al seguiment a distància, alguns exemplars són equipats amb emissors de seguiment per ràdio. Aquests dispositius, que pesen 30 grams, es fixen a l’esquena de la milana amb un sistema d’arnès de tefló, altament resistent i a la vegada molt suau al contacte amb la pell. L’arnés disposa d’uns punts de muntatge amb fil de seda, que en degradar-se al cap d’uns anys facilitarà que la milana s’alliberi de l’emissor. La durada dels emissors és d’uns 3-4 anys.
Emissors de seguiment per satèl·lit. Els anys 2009 i 2010 uns pocs exemplars han estat equipats amb emissors de seguiment per satèl·lit, que utilitzen la tecnologia Argos-GPS. Aquest sistema és molt costós, però facilita localitzacions sobre el terreny amb un marge d’error de pocs metres, pel que millora substancialment els sistemes de seguiment terrestre per ràdio. La col·locació de l’emissor es realitza de la mateixa forma que en el cas dels emissors de ràdioseguiment.
Una vegada preses totes les dades biomètriques i col·locats els materials de seguiment, els polls són retornats al seu niu. Pocs minuts després que els ornitòlegs abandonin la zona, els progenitors, que durant el marcatge han estat observant la situació a una certa distància, retornen al niu per seguir atenent els polls amb total normalitat. Els materials de seguiment ens permeten conèixer els moviments dels diferents exemplars i per tant determinar quin ús fan del territori. A la vegada, el seguiment ens aporta també informació sobre les zones on les milanes moren, contribuint així a prioritzar les intervencions per a solucionar la problemàtica. El seguiment dels exemplars es realitza per tres vies diferents: Lectura de marques alars. Llegir una marca en vol no és gens senzill, però sí que ho és veure el seu color. Només amb aquesta informació, que pot facilitar qualsevol persona només amb l’ajuda d’un binocles (i a vegades a simple vista) ja podem saber quina és l’edat de l’exemplar, i això ja ens facilita informació sobre els moviments de la població en funció de la seva edat. Si la milana està posada, potser es podrà llegir la inscripció amb uns binocles o telescopi terrestre, i si es disposa d’una càmera digital amb teleobjectiu fins i tot és possible registrar lectures en vol. En aquests casos la informació facilitada ja és individual sobre l’exemplar, pel que a més de conèixer la localitat d’observació ens serveix per confirmar que l’exemplar segueix viu (una informació molt important quan l’exemplar ja ha esgotat l’emissor, la perdut, li ha deixat de funcionar o simplement no en duia).
A les zones d’alimentació suplementària, instal·lades a diversos indrets de Mallorca, es disposa de càmeres fotogràfiques automàtiques que faciliten moltes lectures de marques i aporten una informació importantíssima. Has vist una milana amb marques alars? Seguiment per ràdio. Aquest és el sistema de seguiment que fins ara hem emprat de forma fonamental, i segueix essent la tecnologia més utilitzada arreu del món per al seguiment de fauna a curta i mitja distància. Els emissors, que hem detallat abans, generen un senyal de ràdio (de freqüència diferent per a cada emissor) en forma de “bip” repetit a un interval determinat (aproximadament un per segon). Mitjançant una antena direccional i un receptor específic, és possible rebre el senyal de ràdio i determinar la direcció i sentit del punt d’emissió.
Si es vol afinar la localització, farà falta fer una segona recepció des d’un punt diferent, i després triangular les dues direccions sobre un mapa per obtindre el punt d’intersecció. El radioseguiment el realitza personal especialitzat que normalment recorre el territori a peu o en cotxe a la recerca dels exemplars marcats, tot i que també es pot fer des de l’aire amb avioneta o helicòpter (especialment útil a les zones de muntanya). Seguiment per satèl·lit. La tecnologia Argos-GPS facilita l’automatització del seguiment d’exemplars, i millora considerablement les localitzacions, amb uns errors de pocs metres. L’emissor recull dates de posició GPS cada hora del dia, i cada dos dies les remet als satèl·lits del sistema Argos. Una vegada processada la informació, es posa a disposició de l’usuari a través d’internet, pel que el seguiment no es fa al camp, sinó davant l’ordinador. Aquest sistema altament precís (i car) ens permet afinar molt amb l’ús territorial dels exemplars, detectar moviments de mitja distància que normalment passen desapercebuts amb el seguiment convencional, i ens facilita la ràpida localització de baixes quan es produeixen.
Aquí pots consultar informació actualitzada dels moviments dels diferents exemplars de milana que fins ara s’han equipat amb aquesta tecnologia a Mallorca. A més a més de per incrementar el coneixement científic que tenim de l’espècie, les mesures de seguiment de la població ens serveixen per identificar la problemàtica que pateix la milana i que l’ha situada al llindar de l’extinció. Els principals problemes de la milana a Mallorca s’aborden treballant en les següents línies: Investigació de baixes. En localitzar-se un cadàver, gràcies al seguiment, es posa en marxa un dispositiu de recollida de les restes seguint un protocol ben definit i amb l’objectiu que arribat el cas es puguin utilitzar com a prova de delicte contra la fauna amenaçada. L’animal, recollit per agents de l’autoritat (Agents de Medi Ambient o Seprona) s’introdueix dins una bossa precintada, i es remet a diferents centres per tal de determinar la causa de la mort. Si hi ha indicis que la milana pogués haver mort per enverinament, s’inicia un dispositiu de recerca per la finca i els seus voltants, i en els casos en què es localitza verí s’inicien els corresponents procediments administratius o penals. A les Illes Balears, l’enverinament ja ha donat lloc a condemnes per delicte i al tancament temporal de 2 vedats de caça.
Inspeccions a vedats. Una part important dels casos d’enverinament semblen estar relacionats amb males pràctiques cinegètiques de control de predadors, i per això es realitzen contínuament inspeccions a vedats de caça a la recerca de possible ús de verí. Per això es compta amb una brigada canina especialitzada en la detecció d’esquers enverinats i animals morts, que ja ha contribuït a la detecció de diversos casos.
Correccions a esteses elèctriques. L’electrocució a torres de disseny perillós afecta a diferents espècies d’aus de mida mitjana, entre elles sobre tot el corb, la milana i l’esparver. El programa Avilínia, de col·laboració entre la Conselleria de Medi Ambient i Mobilitat i l’empresa elèctrica Endesa, pretén minvar aquest risc i per això promou la correcció de torres perilloses. Així, s’actua ràpidament sobre les torres perilloses properes a nius, o en aquells casos en que es detecta electrocució, i a més a més cada any s’actua sobre un bon nombre de torres de perillositat potencial per estar ubicades dins les zones d’ús més intens de la milana. Flotadors a safareijos. A finals d’estiu s’han detectat diversos casos d’ofegament de joves de milana a safareijos. Això es produeix quan l’au es llança dins l’aigua i després és incapaç de sortir-ne, per ser les voreres del safareig massa altes. Per evitar aquestes situacions s’han dissenyat i instal·lat a un bon nombre de safareijos unes plataformes flotants que permetrien que la milana s’hi enfilàs, s’eixugàs el plomatge i pogués enlairar-se de bell nou.
Alimentació suplementària. La disponibilitat de menjar suplementari a una localitat controlada millora les possibilitats de supervivència dels exemplars, especialment de la fracció juvenil. Per això des de fa anys es mantenen diversos punts d’alimentació on es llancen contínuament despulles d’animals i que són utilitzats de forma molt important, fins al punt que pràcticament tots els exemplars joves les visiten en algun moment. La ubicació de zones d’alimentació suplementària també afavoreix la instal·lació de parelles nidificants al seu entorn.
L’any 2002, davant una població molt reduïda i que feia un ús territorial intens a un àrea ambientalment problemàtica (entorn de l’abocador de Son Reus, zona amb important construcció rural, amb casos d’enverinament, etc.) es va decidir posar en marxa un projecte de reintroducció de la milana al Parc Natural de la Península de Llevant, on l’espècie es va reproduir fins a principis dels anys 1980. Així, utilitzant la tècnica del hacking (alliberament assistit) s’han translocat entre 5 i 8 polls cada any, amb la finalitat que alguns d’aquests exemplars tornin a la zona d’alliberament en arribar a la maduresa sexual, i s’hi puguin establir com a reproductors. Els polls són traslladats a les instal·lacions d’alliberament quan tenen entre 35 i 45 dies d’edat, aprofitant el moment de l’accés a nius per al marcatge i col·locació d’emissors, i s’allotgen a unes plataformes que simulen nius artificials. Allà són alimentats durant la nit o evitant que puguin veure la persona que els porta el menjar, fins que fan els primers vols i passen a dormir al pinar. Just a la zona d’alliberament es manté també una zona d’alimentació suplementària, que és utilitzada pels joves durant les primeres setmanes després d’abandonar els nius artificials i els garanteix aliment segur fins el moment en què es dispersen cap a altres zones de Mallorca. Com a complement per facilitar la instal·lació de parelles, s’han col·locat diversos nius artificials a sobre de pins.
Els resultats fins ara s’han de valorar molt positivament, ja que la zona rep contínuament al llarg de l’any la visita de milanes, tant exemplars alliberats allà com altres procedents de nius naturals. A més a més des de 2009 s’hi ha establert una parella d’exemplars alliberats allà l’any 2006 (el mascle) i 2007 (la femella), i han aconseguit criar polls gairebé cada any fins enguany. Un dels puntals importants en la majoria de programes de recuperació de fauna és la sensibilització pública. Així, donar a conèixer la milana, la seva problemàtica i les accions que s’estan realitzant per solventar-la és una de les prioritats. Per això s’han realitzat i es realitzen diverses iniciatives: Activitats educatives. Entre l’any 2012 i l'any 2013 s’han realitzat 120 activitats escolars, arribant a uns 3.000 nins i nines.
La base de l’activitat és una unitat didàctica que podeu visualitzar clicant sobre la imatge a continuació. També podeu descarregar-la en format PDF des d'aquest enllaç.
Xerrades públiques. Al llarg de 2012 i 2013 s’han realitzat xerrades informatives a 31 municipis, convocant especialment a sectors relacionats amb la milana (regidors, pagesos, caçadors, etc.).
Edició de materials. Per tal de difondre informació sobre l’espècie i la seva situació s’ha editat un fulletó informatiu i un adhesiu, que s’estan distribuint a escoles i altres locals de municipis de l’àrea més freqüentada per la milana. Podeu visualitzar el fulletó clicant sobre la imatge a continuació, o també descarregar en format PDF des d'aquest enllaç.
L'adhesiu el teniu disponible al nostre local.
|
||
 |
||
