 |
 |
 |
 La milana (Milvus milvus) és un au rapinyaire de grandària mitjancera, d’uns 60-66 cm de longitud (dels quals la coa en fa gairebé la meitat) i una envergadura de 175-195 cm. Tot i aquestes dimensions, el seu pes és bastant moderat (normalment entre 780 i 1.100 g). La seva coloració és predominantment rogenca, ratllat d’obscur a les parts ventrals i d’un aspecte escatat més clar a les parts superiors. El cap i el coll són més clars, gris pàl·lid ratllat de fosc. Els ulls són de color groc clar als adults, i ocres als joves.
Les ales són llargues, amb unes àrees blanquinoses molt visibles, i la coa, de color vermellós ataronjat, és molt llarga i forcada. Aquestes són les dues característiques més evidents que defineixen la milana en vol. Els joves presenten un plomatge semblant al dels adults, però són en general de tons més clars, amb el cap no tan pàl·lid i la coa menys forcada.
Mascles i femelles són similars, i tot i que és molt difícil apreciar-ho a distància les femelles són normalment una mica més grans i pesen més. La seva gran superfície alar i la llarga coa, sumat al seu pes moderat, li confereixen unes bones condicions per al planeig, un tipus de vol energèticament econòmic i que és utilitzat generalment pels rapinyaires que s'alimenten d'animals morts o malalts. Normalment vola de forma lenta, batent les ales de forma pausada, girant sovint per tal de recercar minuciosament el seu aliment. És una espècie restringida al Paleàrtic Occidental, i fonamentalment europea. Ocupa des de l’Atlàntic i nord d’Àfrica fins als Urals. La part més important de la població es troba a Alemanya, França i Espanya. En total, s’estima una població d’entre 21 i 25 mil parelles, de les quals entre 1.900 i 2.700 es localitzen a Espanya.
En en centre i nord d’Europa les poblacions són en general migratòries, essent la península Ibèrica el lloc d’hivernada de gran part dels efectius de l’espècie. A les Illes Balears viu a les dues illes majors, amb una població d’unes 35 parelles a Mallorca i unes 15 a Menorca. La població mallorquina es concentra bàsicament a la vessant sud del sector central de la Serra de Tramuntana, i al Raiguer. Durant l’època de cria és una espècie fonamentalment forestal, ocupant boscos mes o manco densos, petites taques forestals, boscos de ribera o fins i tot boscos esclarissats, tant d’espècies caducifòlies com de coníferes. A les Illes Balears, utilitza exclusivament pinars.
Però a part de les seves necessitats pel que fa estrictament a la reproducció, per a caçar requereix grans espais oberts, normalment sotmesos a gestió agrària. Igualment, el costum d’alimentar-se a abocadors i carnatges també la situa sovint prop de l’home, i de fet en el passat fins i tot entrava pobles i ciutats per alimentar-se de despulles. Per això és una espècie molt lligada a l’home i al paisatge rural tradicional.
A l’hivern poden formar dormidors comunals a zones forestals. No és una espècie gens especialitzada, sinó que pot aprofitar gran quantitat de recursos diferents i la seva alimentació és extraordinàriament variada. A l’hora de caçar es decanta per preses de fàcil captura, com animals petits (insectes, rates i ratolins, ocellons), malalts (conillons afectats per la mixomatosi) o domèstics (per exemple coloms). Però sempre que n’hi hagi disponible, s’alimenta majoritàriament de carronya, bé d’animals morts que pugui trobar, bé d’abocadors de fems o d’altres llocs on es llencin restes d’animals morts. Fins el tancament de l’abocador de residus sòlids urbans de Son Reus, aquesta va ser la localitat fonamental d’alimentació de la població mallorquina de milana. Una vegada eliminat aquest punt d’alimentació, ara les localitats d’alimentació més importants són els punts d’alimentació suplementària, així com algunes àrees de Mallorca on les seves preses són especialment abundants.
L’anàlisi de les restes d’alimentació localitzats a nius mallorquins mostra una composició dominada per les restes d’animals morts procedents d’abocador o carnatge (40%), seguit d’aucells (33%) i mamífers (28%). Les milanes arriben a l’edat adulta en el seu segon o tercer any de vida, quan s’emparellen per primera vegada. Normalment les parelles es mantenen any rere any mentre els dos exemplars segueixin vius. Habitualment el procés de nidificació comença a finals de febrer o principis de març, quan es poden observar els vols nupcials i territorials, amb acrobàcies i persecucions, sobrevolant la zona on construiran o reformaran el niu. Llavors es pot observar els exemplars traginant branques, llana i altres materials. El niu es construeix a gran alçada a un arbre (sempre sobre pins en el cas de Mallorca), normalment a la vorera de la massa boscosa o en una zona en pendent per tal que no hi hagi massa obstacles en els vols d’entrada i sortida del niu. Està format per una plataforma de branquetes, d’entre mig i un metre de diàmetre, sobre una forca o branca lateral de l’arbre, que a sobre està folrada de fullaraca i llana, i sovint està “decorada” amb altres materials (papers, plàstics, roba, etc.). Un mateix niu es pot utilitzar molts d’anys seguits, o a vegades la parella opta per un niu alternatiu ubicat a no gaire distància (la parella pot tenir dos o més nius dins el territori).
Habitualment entre mitjans i finals de març té lloc a Mallorca la posta d’entre 1 i 4 ous (normalment 2 o 3) que els dos membres de la parells coven durant 30-34 dies. Els dos sexes participen en la incubació, si bé la major part del temps ho fa la femella. Els ous es ponen amb intervals de tres dies, i el naixement dels polls també és asincrònic; això fa que sovint hi hagi una apreciable diferència de mida entre els germans.
Sobre el plomissó de color cremós que cobreix els pollets inicialment, a partir de la segona setmana ja comencen a apuntar les plomes de vol (primàries i secundàries) i de la coa, i al cap de 4 o 5 setmanes ja estan coberts majoritàriament per les plomes juvenils. Pare i mare aporten aliment al niu i el donen als pollets durant les primeres 3 o 4 setmanes de vida, a partir de les quals els polls ja comencen a menjar per ells mateixos.
A poc a poc els polls van completant el seu plomatge i es mostren més actius, exercitant les seves ales i fins i tot desplaçant-se per les branques properes al niu. En arribar a les 7-8 setmanes de vida els polls abandonen el niu, tot i que durant un parell de setmanes encara hi retornaran freqüentment per alimentar-se del menjar que hi porten els adults. |
||
 |
||
