 |
 |
 |
 A nivell global, l’espècie està catalogada com “quasi amenaçada” (NT) a la llista vermella de la UICN (Unió Internacional per la Conservació de la Naturalesa), a causa del descens poblacional moderadament ràpid que està patint. A Espanya el Catàleg Nacional d’Espècies Amenaçades la considera en la categoria “En Perill d’Extinció”, i a les Illes Balears el Llibre Vermell dels Vertebrats de les Balears la considera “En Perill Crític” (CR). Les estimes més recents situen la població total de l’espècie entre les 21.000 i les 25.500 parelles, de les quals unes 1.900-2.700 es troben a Espanya (juntament amb Alemanya i França mantenen més del 75% de la població global). Com altres espècies de rapinyaires, la població de milana va minvar globalment fins els anys 1970 a causa de la persecució directa. Entre les dècades dels anys 1970 i 1990 el conjunt de la població es va mantenir més o manco estable, però a partir de 1990 s’observaren importants minves en algunes poblacions importants, amb un declivi global superior al 20%.
A Espanya s’ha estimat que entre 1994 i 2004 la població es va reduir en un 46%. A Menorca, a finals dels anys 1980 la població es xifrava en 135 parelles, però l’any 1998 l’estima fou de només 8 parelles reproductores. A Mallorca l’any 1993 la població rondava les 20-27 parelles, però l’any 2000 només es pogueren localitzar 6-8 parelles territorials. Des del seu mínim registrat a finals dels anys 1990, i gràcies a les mesures de recuperació realitzades tant a Mallorca com a Menorca, la població balear de milana està experimentant un lent creixement, avaluant-se actualment (dades de 2013) la població balear en unes 50 parelles, de les quals 35 es troben a Mallorca. Cal explicar que a Mallorca els censos dels anys 2010, 2011 i 2012 foren incomplets per manca de mitjans suficients.
L’important descens poblacional al sud d’Europa és majoritàriament atribuïble a l’enverinament i la persecució directa, i a canvis en l’ús del territori entre d’altres amenaces. El principal problema per aquesta espècie és l’enverinament directe (per ingestió d’esquers enverinats) i indirecte (per ingestió d’animals enverinats). La situació és especialment greu a les zones d’hivernada de França i Espanya. A Espanya, entre 1990 i 2005, WWF va comptabilitzar 435 milanes enverinades, però evidentment el nombre real deu ser de milers d'exemplars. A les Balears els principals problemes identificats són l'enverinament i, a molta distància, l'electrocució i l'ofegament. Des de l'any 2000, quan es va iniciar el seguiment sistemàtic de la població de milana a Mallorca, s'han localitzat els cadàvers de 71 exemplars, dels quals 35 resultaren ser enverinats, 7 electrocutats i 5 possiblement ofegats.
Com es veu al gràfic anterior, un bon nombre d'exemplars es troba encara pendent d'anàlisi o no s'ha pogut determinar la causa de la mort. Si consideram només els casos en que la causa de la mort ha pogut determinar-se, l'enverinament és responsable del 72% de les baixes, seguida a molta distància per l'electrocució (14%) i el possible ofegament (10%).
Anem a aprofundir una mica sobre aquestes causes principals.
Enverinament L'enverinament es produeix generalment quan la milana menja esquers enverinats, col·locats il·legalment. Aquesta pràctica delictiva pot estar motivada per la intenció de determinades persones de controlar, de forma tan senzilla com il·legal, les poblacions d'alguns depredadors (probablement moixos assilvestrats i altres petits carnívors com la geneta, Genetta genetta, i el mart, Martes martes).
Des de l'inici del programa de seguiment a Mallorca, la incidència del verí ha tingut importants alts i baixos. Són especialment preocupants els dos màxims dels anys 2007 i 2010, amb 7 exemplars localitzats, ja que mostren que tot i que fa alguns anys que es treballa per eradicar aquesta pràctica il·legal, el problema encara no està mínimament controlat.
El control de predadors utilitzant verí és un sistema no sel·lectiu, que pot afectar la milana i altres espècies amenaçades, i per això és il·legal. Exiteixen però sistemes sel·lectius per controlar les sobrepoblacions de determinades espècies, que poden ser autoritzats per la Conselleria de Medi Ambient i Mobilitat si la situació ho justifica.
Electrocució La mort per electrocució ocorre normalment en aus de mida mitjana o grossa, quan a una torre de distribució elèctrica l'aucell fa de pont entre dos cables o entre un cable i l'estructura de la torre. El cas més freqüent és aquest darrer, ja que en alguns dissenys de torre el cable central passa per damunt l'estructura, i resulta possible que un aucell posat a sobre pugui tocar a la vegada amb el cable i la torre.
Afortunadament, a diferència del que succeeix amb l'enverinament, l'esforç de correcció de torres perilloses que estan fent la Conselleria de Medi Ambient i Endesa està donant els seus fruits, i el nombre de casos de milanes electrocutades ha minvat en els darrers anys.
Possible ofegament Alguns exemplars joves de l'any han estat localitzats morts dins safareijos en els moments més calorosos de l'estiu. Les analítiques practicades han conclòs que en alguns casos la causa real de mort fou l'enverinament, però en altres casos no ha estat possible determinar-la, pel que es podrien atribuir a l'ofegament per inexperiència. Sembla que alguns exemplars baixarien al safareig per a beure, però una vegada a dins i banyats serien incapaços de sortir-ne.
|
 |
|
 |
||
